Preocupado, como siempre, de no turbar la ecuación entre los gastos y los ingresos, me instalé modestamente en una casa barata de la calle de la Riera Alta, próxima al Hospital de Santa Cruz, donde, por entonces, estaba la Facultad de Medicina. (Cajal, 1917)

La casa Faralt, en honor al propietari dels terrenys on es va edificar aquesta casa de pisos de lloguer, Miquel Faralt, data de 1883. Es va construir segons els cànons de l’època pels pisos de lloguer amb tipologia vuitcentista per tal de dotar a la ciutat de certa uniformitat. Aquestes cases estaven plantejades amb tres cossos estètics diferenciats en alçada, planta baixa, entresol, amb la superfície tractada amb carreus de pedra de Montjuic, de mida gran i encoixinats en les juntes hortzontals; el cos central (tres pisos), amb els paraments estucats llisos; i entaulament (pis cinquè, cornisa, amb els forats de ventilació de la cambra sota terrat, i barana de terrat). La forma triangulada del solar determinà una distribució dels espais poc convencional (Lacuesta, 2016)

La planta segona, la que gaudeix encara de les balconades de ferro forjat, és la que va ocupar la família Cajal Fañanás a Barcelona, i segons publica la Revista Gimbernat (Rocha & Estévez, 2007) és in va descriure per primera vegada la “no anastomosi” de les terminacions nervioses, que va precedir la seva teoria de la neurona.

La del 1887 era una Barcelona que havia aconseguit derrocar les muralles que la constrenyien i s’eixamplava amb un pla urbanístic modern, atrevit i molt científic, ideat per Ildefons Cerdà.

Barcelona era la primera ciutat de l’Estat i fent un paral·lelisme entre Cerdà i Cajal, els dos consideraven que la ciència podia fer progressar la societat. Ramon y Cajal des d’una perspectiva més científica, i Cerdà des d’una visió més tècnica.

Una tuberculosi el va portar fins a Panticosa per a fer repòs. Allà es retrobà amb la seva amiga de la infància, Silveria Fariñas, amb qui es va acabar casant contra la recomanació familiar. Així i tot, la influència del seu pare va ser determinant perquè oposités a la càtedra d’anatomia a València on, per encàrrec, es va iniciar en el món de la investigació. L’epidèmia de còlera que sacsejava la ciutat, va ser clau perquè comences la seva etapa d’investigació de la qual ja no en sortiria mai més.

Amb trenta-cinc anys es trasllada a Barcelona per ocupar la càtedra d’Histologia de la Universitat de Barcelona, de nova creació. Durant 5 anys serà catedràtic a la seu actual de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. A més a més de les classes a la universitat i per tal d’incrementar els ingressos per a una família de 7 membres dedica una part del seu temps a donar classes particulars al seu propi domicili.

Santiago Ramon y Cajal aporta a la seva càtedra una visió divergent del que eren els estudis de medicina. La seva faceta pedagògica unia la teoria i la pràctica, cosa poc freqüent en l’època. També passava per posar en contacte els seus alumnes amb els grans científics europeus. Probablement, és aquí, a la Universitat de Barcelona que senta les bases de la seva pedagogia que es manifestà uns anys més tard a la Junta de Ampliación de Estudios que va presidir des de 1907 a 1932, i amb la qual es proporcionava als alumnes més brillants l’oportunitat de poder estudiar arreu d’Europa.

Entre les qualitats del Professor Ramón y Cajal més enllà de les seves investigacions, cal destacar la seva labor de divulgador científic, la seva necessitat i compromís per a transformar les estructures educatives de la societat espanyola d’aquell temps i el convenciment que la societat només podía evolucionar a través de la ciència.

La Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya té la seu a l’edifici que fou antigament “Real Colegio de Cirugía de Barcelona” (1760 – 1843) i després Facultat de Medicina (1843 – 1906), abans del seu trasllat al carrer de Casanova. En aquest temps l’Acadèmia va tenir diferentes ubicacions, la més continuada en una casa del carrer dels Banys Nous, que havia estat procura del monestir de Scala Dei a Barcelona, des del 1835 a 1929.

L’any 1929 va passar a la seu actual, que és una de les peces més importants de l’arquitectura neoclàssica a Barcelona; cal valorar principalment l’amfiteatre anatòmic, de bellesa excepcional. L’arquitecte responsable fou Ventura Rodríguez i es va bastir en poc temps. Es destinava a la formació de cirurgians per l’exèrcit i si en sobraven es podien dedicar a l’assistència de la població civil, com de fet es produí.

L’any 1843 el Col·legi de Cirurgia es va transformar en “Facultat de Ciències Mèdiques” i durant dos anys reuní també l’ensenyament de farmàcia que de seguida es va separar. L’edifici de la facultat s’havia pensat per cinquanta alumnes i arribà a tenir-ne més de mil. Es va quedar petit i tant la facultat com l’hospital van canviar d’ubicació.

La Reial Acadèmia de Medicina està situada al carrer del Carme, 47 i ofereix visites guiades per a poder gaudir d’aquesta joia patrimonial de la ciutat de Barcelona.

Ja ben assentat a la societat catalana de la que destaca que es brusca i un tant reservada amb els forasters, participa activament a les tertúlies primer al Carrer Pelai i posteriorment a la Pajarera, situada a la plaça Catalunya. També s’aficiona als escacs i es fa membre del casino Militar.

Tuve la flaqueza de acceder; me estrené con varia fortuna midiéndome con aficionados de alguna talla; creció un tanto mi destreza y con ella el afán morboso de sobrepujar a mis adversarios. Arrastrado por la creciente pasión, mis sueños eran interrumpidos por ensueños y pesadillas, en las cuales armaban frenética zarabanda peones, caballos, reinas y alfiles.
Pero ¿cómo curarme radicalmente? Sintiéndome incapaz del inexorable no juego más, patrimonio de las férreas voluntades; acuciado constantemente por el ansia de desquite —el genio maléfico de todo jugador—, sólo se me ocurrió como recurso supremo un remedio del simiIia similibus de los homeópatas: estudiar a fondo los tratados de ajedrez, y reproducir las más célebres partidas; y además, disciplinar mis nervios harto impresionables, aumentando al sumo la tensión imaginativa y reflexiva. Demostrada, eventual o casualmente, mi superioridad, el diablillo del orgullo sonrió satisfecho. Y temeroso de reincidir, dime de baja en el Casino, no volviendo a mover un peón durante más de veinticinco años».  (Ramon y Cajal, S. )

La nova vivienda està situada en un passatge senyorial i ombrívol que contrasta amb els habitatges dels carrers dels voltants. Entre els carrers de  Pintor Fortuny i Elisabets, és un petit palauet que consta de planta baixa d’ús comercial, un entresol i quatre plantes d’habitatges i un terrat amb coberta catalana. El nom del carrer es deu a la seu que el col·legi de Notaris de Catalunya va construir a finals del s.XIX i principis del s.XX aprofitant l’enderrocament de l’antic convent del Carme.  La família Cajal s’instal·la en el segon pis de la finca. En aquest domicili va morir la cinquena de les filles de Santiago Ramon y Cajal, l’Enriqueta, que havia nascut a Barcelona, a causa d’una meningitis que va contraure durant la convalescència del xarampió. La mort d’Enriqueta va deixar un sentiment molt dolorós en el professor que va suportar dedicant-se a la recerca fins altes hores de la nit. Essent el seu gran descobriment un esdeveniment amb gust agredolç fruit de la pena i la impossibilitat d’agafar la son i pel què Santiago Ramon y Cajal, en les seves memòries, recorda amb amarg contrast:

¡Pobre Enriqueta!… Su imagen pálida y doliente vive en mi memoria, asociada, por singular y amargo contras- te, á uno de mis descubrimientos más bellos; el cilindro- eje de los granos del cerebelo y su continuación con las fibri- llas paralelas de la capa molecular. Acaso en tan triste ocasión fué el dolor un soberano despertador. Profundamente desvelado, y rendido de fatiga y de pena, di en la manía de embriagarme, durante las altas horas de la no- che, con la luz del microscopio^ á fin de adormecer mis crueles torturas. Y cierta noche aciaga, cuando las tinieblas comenzaban á abatirse sobre un ser inocente, brilló de repente en mi espíritu el resplandor de una nueva verdad… (Ramon y Cajal, S. )

Va servir-se de la Gaceta Mèdica Catalana per poder donar veu a les seves cerques. Publicar en una revista podia fer canviar el curs de les investigacions en aquell moment on la impremta era l’única manera d’arribar “massivament” al públic interessat.  

Al compás de los nuevos hechos en mis preparaciones, las ideas bullían y se atrepellaban en mi espíritu. Una fiebre de publicidad me devoraba. A fin de exteriorizar mis pensamientos, servíme al principio de cierta Revista médica profesional, la Gaceta Médica Catalana. Pero en rápido crescendo la marea ideal y la impaciencia por publicar, este cauce me resultaba estrecho.

La Gaceta Médica Catalana va ser una revista de medicina escrita en castellà i publicada entre el 1878 i el 1921 a Barcelona. Entre els seus destacats articles, hi ha el que fa referència al cas clínic que escrigué Ramon y Cajal sobre la hipnoanelgèsia en el part, fonamentat amb l’aplicació pràctica d’aquest mètode en la seva dona.

La necessitat que tenia Santiago per a donar a conèixer tot allò que estava descobrint i conscient de la seva magnitud contrastava amb una política de publicació massa pausada pel seu gust. Això va portar a Cajal a fundar l’any 1888 la seva pròpia revista: Revista Trimestral de Histología normal y patológica.  De la qual n’era l’únic escriptor. Cada exemplar comptava amb sis articles i litografies que el propi Cajal va dibuixar. Per un tema econòmic només en va poder imprimir 60 còpies, totes elles destinades a un públic forà. Aquella revista s’imprimí a la Casa de la Caritat de Barcelona.

La Casa de la Caritat

La Casa de la Caritat era l’antic centre de beneficència de Barcelona. Albergava tota aquella gent que estava en risc d’exclusió social. Hi havia des d’orfes fins a malalts mentals i discapacitats. Aquest centre, però, tenia un funcionament d’auto abastiment, és a dir, no només es donava un sostre als que hi residien, sinó que a tots ells se’ls ensenyava un ofici que els permetés en un temps oportú, marxar de la casa i ser plenament autònom.

Tot i el pla inicial diversos contratemps van anar allargant el projecte. La voluntat de fer-se amb els terrenys i projectar un gran edifici es va anar posposant. Els diners es destinaven principalment a atendre les necessitats quotidianes i les extraordinàries com les pandèmies, les revoltes, les guerres o les bullangues.  La manca de diners va fer que la seva construcció fos irregular i es va servir de concessions públiques pel seu creixement com ara les rifes, les curses de braus i les pompes fúnebres.

Entre els diferents oficis i formacions que van oferir als interns de la Casa de la Caritat hi trobem la sastreria, l’acadèmia de música, la bugaderia, la formació de sabaters i la impremta. Aquesta última va assolir una notable importància i va imprimir diaris oficials com el Butlletí Oficial de Provincia, llibres d’institucions públiques, etc.

La casa de la Caritat va funcionar fins a l’any 1956, quan tota la institució fou traslladada al nou recinte de Llars Mundet, a la Vall d’Hebrón. 30 anys més tard, els arquitectes Andreu Bosch, Josep Maria Botey i Lluís Cuspinera restauraren l’antic recinte del Seminari avui conegut com a Pati Manning. Després de ser el Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona, per tal de dinamitzar el Raval i el seu patrimoni, s’hi va ubicar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).  

Aquest Centre de Cultura Contemporània de Barcelona és un centre cultural multidisciplinari dedicat a explorar els grans temes de la societat contemporània a través de tots els llenguatges artístics imaginables.

En el recull de les seves memòries, és quan en aquest domicili, detalla el conjunt de metges que van rebre formació del propi Cajal

Allí recibieron enseñanza raicrográflca, entre otros jóve- nes de mérito, Duran y Ventosa, hijo del ex ministro Du- ran y Bas; Pí y Gilbert, que hizo brillantes oposiciones á cátedras de Histología y publicó algún trabajo en mi Re- vista’, el malogrado Gil Saltor (1), futuro profesor de His- tología en Zaragoza y de Patología externa en Barcelona; BoflU, que llegó á ser, andando el tiempo, un buen natu- ralista; Sala Pons, que publicó años después algunas in- vestigaciones interesantes sobre la estructura del cerebro de las aves y la médula espinal de los batracios, etc.

Cal dir, però que després de diverses investigacions que ens han precedit i malgrat que el propi Cajal, en el llibre autobiogràfic, Recuerdos de mi Vida, digués que havia viscut al carrer Riera Alta i el carrer del Bruc, mai va viure en aquests dos domicilis. El primer, com ja hem comentat, era situat al carrer de la Lluna, tot i que la confusió venia donada perquè el carrer que veien, des de casa estant, era el de la Riera Alta. El domicili del carrer del Bruc, no va ser tal sinó que va ser al carrer del Consell de Cent 304, també al segon pis. És en aquest domicili on s’inscriu l’últim fill de Ramon y Cajal, Luís.  Tot i això, la polèmica està servida, perquè la inscripció la va fer la comadrona “por hallarse ausente el padre”.  I si ens aferrem al número de la inscripció no dona al carrer del Bruc del qual parla Ramon y Cajal en les seves memòries. Es baralla la hipòtesis que una confusió entre el 0 i el 9 escrits a mà al registre fos la causa de l’error.

El dia 20 de març de 1892, data de la seva marxa definitiva a Madrid, Cajal havia estat nomenat membre de l’Acadèmia y Laboratorio de Ciencias Médicas de Cataluña. Pocs dies abans, el dissabte 12 de març companys d’aquesta Acadèmia i de la Facultat ofereixen un dinar de comiat a l’Hotel Colón o a la Pajarera, de Barcelona al  professor Santiago Ramon y Cajal. Entre aquestes dues dates es produïren tres conferències a l’Acadèmia, llavors situada al carrer Paradís, 10 de Barcelona, actual seu del Museu d’Història de la Ciutat. Va resumir la seva recerca i es va publicar a quatre números de la Revista de Ciencias Médicas de Barcelona amb el títol de Nuevo Concepto de la Histología de los Centros Nerviosos. Les seves versions en francès i alemany, foren determinants pel reconeixement de l’investigador en el món científic Internacional.

Para alivio del lector poco familiarizado con estas materias, reproducimos aquí una figura donde se presenta, de modo esquemático, el estado de nuestros conocimientos sobre el cerebelo después de mis observaciones de 1888 y 1889. Este esquema (fig. 4) fué compuesto para ilustrar unas conferencias pronunciadas más tarde (1894) ante la Academia de Ciencias Médicas de Cataluña. Del éxito inesperado de estas lecciones, que se tradujeron inmediatamente al francés, inglés y alemán, diré algo más adelante. (…) Parecidas afectuosas palabras repitió más tarde en el prólogo con que apadrinó, ante el público francés, la traducción de mis conferencias de Barcelona. (Cajal, 1917)