Ruta de la trasformació al Ripollès

Abans d’arribar a Ripoll trobareu un desviament a mà esquerra cap a Berga, Les Llosses i Borredà per la carretera C-26. Agafeu aquest trencall i, a uns 12 km, hi trobareu un indicador de color verd en direcció a Santa Maria de Matamala. D’aquest cartell al trencall de la nostra masia hi ha un total de 200 metres. Pareu atenció, però, ja que mentre us hi apropeu, a banda de les vaques, els gossos i els gats, petits i grans també tenen el seu espai i són prou curiosos per a venir a trobar-vos a l’inici del camí.

Mas El Lladré és una masia situada a Les Llosses, un petit poblet de la comarca pirinenca del Ripollès. Si no trobeu el trencall per arribar-hi sempre podeu trucar a la Marina o al seu pare, que estaran encantats de guiar-vos-hi.

Tots dos són els qui ofereixen la possibilitat de visitar (amb cita prèvia) la seva explotació agroramadera, que alterna l’activitat ramadera de producció de llet amb l’elaboració artesanal dels seus derivats, en especial formatges (que, per cert, han rebut diversos guardons a diferents certàmens nacionals i internacionals). La Marina, qui ens va fer l’explicació, és d’aquelles persones que no pots oblidar per la passió que posa en la seva feina i per l’enorme capacitat de transmetre-la.

Tant l’activitat ramadera com l’elaboració de derivats làctics és tradicional i familiar i, per tant, de producció limitada. A partir de la llet de les seves vaques elaboren productes d’altíssima qualitat: mató, iogurts, formatge fresc, flams… També venen carn fresca de vedella, porc, xai i cabrit de les seves granges. Elaborar el producte ells mateixos i vendre’l al consumidor final els ha permès una bona traçabilitat i una informació del tot fiable per al consumidor.

Aquest punt de ruta no només és interessant per entendre la transformació de la matèria primera, sinó per com han hagut de transformar la seva principal font de negoci obrint-se al turisme per a sobreviure.

La mina de Can Paloca va ser una petita explotació de ferro iniciada al començament del segle XVI, en el punt més àlgid de la farga catalana a la vall de Ribes de Freser. Diverses galeries i explotacions a cel obert formaven aquest complex miner, al qual s’accedeix des de Ventolà. De quatre de les vint-i-sis explotacions, se n’obtenien òxids de ferro que abastien les fargues de Planoles, de Ventolà i de Campdevànol. De la resta d’explotacions, se n’obtenia arsènic i or. Quan es va esgotar el mineral, les explotacions van quedar abandonades. El visitant pot apreciar avui les diverses formacions minerals a les parets i sostre a través d’una de les entrades laterals.

Aquesta mina és un clar exemple de com s’ha transformat el procés d’explotació minera, ja que podem veure com, en un primer moment, s’extreien els materials a l’aire lliure fins que, a poc a poc, després de formar autèntiques coves i davant del perill d’esfondrament, la indústria minera va decidir fer túnels i excavar des de dins les muntanyes.

El passeig fins a la mina és d’una bellesa extraordinària. Fins i tot hi ha moments que et sembla que caminis pels Alps suïssos. Val a dir que aquest punt de ruta no és adequat ni per a nens petits ni adults amb vertigen.

L’actual museu va ser fundat l’any 1929 amb el nom d’Arxiu Museu Folklòric de Ripoll i va néixer de la consciència que van tenir els seus fundadors que la societat estava canviant amb rapidesa, que la industrialització portava noves maneres de fer i nous costums i que un important patrimoni cultural es podia perdre amb molt poc temps.

L’edifici del museu està organitzat en àmbits i col·leccions, de les quals destaquen les col·leccions relacionades amb els pastors, la pagesia, els oficis, la religiositat popular, la farga catalana i el ferro forjat i les armes de foc portàtils ripolleses.

El Museu, doncs, us permetrà conèixer, per exemple, una de les indústries més importants que va tenir la comarca: la transformació del ferro en productes metàl·lics, com eines o armes. Al Ripollès i a la veïna comarca del Conflent, ja a l’altra banda dels Pirineus, s’hi van explotar algunes mines de ferro que van comportar la creació d’una important indústria metal·lúrgica. En aquesta visita, que us recomanem que la feu guiada a través de la seva directora, la Roser Vilardell, podreu entendre el risc que va suposar per la vila ser la seu de la indústria bèl·lica durant la Primera Guerra Carlina, per exemple, o com alguns dels invents que ens semblen exemples de modernitat ja s’utilitzaven a la fi del segle XVIII, com ara l’assecadora de roba.

Al final del recorregut serem conscients que la transformació no només afecta el passat i que tot allò que ara considerem del nostre temps ja s’està veient superat per la innovació tecnològica. El museu incorpora una vitrina amb els estris que encara podem considerar útils avui dia, però que tenen els dies comptats.

La Farga Palau ocupa una planta baixa d’edificis, amb les trompes d’aigua, els martinets, la carbonera, el forn i la fornal. Separades de l’obrador, hi ha la roda hidràulica, la séquia i la bassa que servia per emmagatzemar l’aigua del riu Freser, l’ànima de la ciutat de Ripoll, i també de la farga durant un temps, ja que va servir per generar l’energia que la feia funcionar.
La farga conserva avui de forma íntegra les eines, màquines i estructura originals. El segle XVII, sobretot, el Ripollès estava farcit de fargues. Se n’hi comptaven més d’una vintena. Això era així perquè la comarca oferia en abundància tots els recursos naturals necessaris per fer-les funcionar: la mena (o mineral de ferro arrencat de la vall de Ribes), els boscos (d’on s’extreia el carbó vegetal per fondre’l), i l’aigua (dels rius Ter i Freser), la força hidràulica. Farga catalana o mètode català s’utilitza per descriure la tècnica revolucionària que van començar a utilitzar els mestres fargaires per elaborar el ferro, i que introduïa un nou sistema d’insuflar aire inventat a Itàlia, però que es va explotar aquí. Un sistema implantat arreu d’Europa i dels Estats Units pel rendiment, eficàcia i qualitat final del ferro que donava. Una autèntica revolució per a la societat preindustrial.

Quan sigueu a dins, imagineu-vos com devia ser treballar en un forn de ferro i les altes temperatures que s’hi podien assolir a la Farga. Fa esgarrifar.

L’estella es pot fer amb l’arbre fresc o amb l’arbre sec. Si es fa amb l’arbre fresc, l’estella es diposita en un magatzem esperant que el temps l’assequi i ja es pugui utilitzar. Com a curiositat, l’estella, la biomassa forestal estellada en petites dimensions, té un poder calorífic de 2,9 kWh/kg.

Si agafem la carretera des de Ripoll direcció a Setcases passarem per Llanars, un poble tranquil, de cases de pedra i on es respira molta tranquil·litat. Aquí us proposem que feu parada i que us fixeu en una sala de màquines, sota la coberta d’una volta al costat de la plaça de l’Om, on veureu la caldera responsable d’abastir de calor diferents equipaments municipals com ara l’escola, la cooperativa, l’ajuntament i la futura ampliació de la Sala de Ball. Uns plafons us explicaran com aquest canvi d’usos del bosc ha aconseguit un sistema de calefacció anomenat “district heating”, és a dir, es genera calor en un punt concret i es distribueix pels carrers a cada un dels edificis municipals.

Arribats a Setcases, parada indispensable per gaudir de la bellesa dels boscos de la comarca, un passeig pels carrers empinats ens permetrà conèixer el passat de la vila a través d’un itinerari on educació, dansa, treballs i patrimoni natural i industrial són un exemple de com la transformació ha afectat tota la vila al llarg de la seva història.

Centrats ara en la fusta, el punt número 6 de l’itinerari ens mostra l’ús del treball de la fusta des de la creació de la vila, ja que ha estat una de les fonts de riquesa natural no només per a ús domèstic, sinó per a la construcció o la seva comercialització en forma de carbó, o per alimentar les fargues al segle XX, com ara la Farga Ripoll. La relació de Setcases amb la fusta és tan estreta que, fins i tot, dels tres molins que tenia la vila, un d’ells, el Manyito, estava destinat exclusivament a la serra de la fusta.