La gran ruta del Pla de l´Estany

1. L’estany de Banyoles

Pesquera vista des del Puig de Sant Martirià

Comencem per l’estrella i símbol d’identitat de la comarca, l’estany de Banyoles. És el llac natural més gran de Catalunya i tot el seu sistema hidrològic forma el conjunt d’estanys càrstics amb l’extensió més GRAN de la península Ibèrica. L’estany de Banyoles no és només important pel seu valor natural, és també un element que ha marcat la cultura i la societat de la zona. A les seves ribes trobem restes de jaciments arqueològics, com ara el poblat neolític de la Draga, o l’ibèric del Castell de Porqueres, i al seu moment es van utilitzar els seus recursos per a l’alimentació (pesca) i per a la manufactura d’estris (vímet). A més, també ha estat font d’inspiració d’escriptors, poetes, pintors i de nombroses llegendes populars com ara el Drac de Banyoles, les Goges de les Estunes i la llegenda d’en Morgat que explicava, de manera fantasiosa, com es va formar l’estany. La realitat és que l’aigua prové de l’Alta Garrotxa, d’una zona coneguda popularment com a l’”orinal” de Catalunya. L’aigua de les rieres penetra en el material calcari de la zona i forma un aqüífer (riu subterrani) que, en arribar a Banyoles, topa amb una falla de materials impermeables i emergeix cap a la superfície dissolent els guixos i calcàries tot creant una cavitat. Aquestes cavitats s’esfondren quan hi ha sequera i es formen cubetes —la que té la fondària més gran fa 130 m). Si us heu fixat l’estany té forma de 8, que li han proporcionat les sis cavitats esfondrades i convertides en cubetes.

Aquí us donem un petit consell: tot i que en l’àmbit científic té més sentit anomenar-lo llac, no se us acudeixi d’anomenar-lo així! Si voleu passar per autòctons de la zona, digueu sempre estany de Banyoles, que, en realitat, és el seu nom oficial.

L’estany es pot gaudir des de molts punts, però us proposem anar al Puig de Sant Martirià, un antic convent enderrocat durant la guerra del Francès envoltat per un camp d’oliveres. Des d’allà podreu gaudir d’unes grans panoràmiques no només de l’estany, sinó del Pirineu, al nord, al fons, amb el massís del Canigó o més a prop, les muntanyes com ara la Mare de Déu del Mont. Si ens situem cap al sud, hi veurem el Baix Empordà i els grans boscos de les Gavarres. A l’oest, la serralada Transversal.

2. Les Estunes

Indicacions de les goges

Un cop arribeu al paratge de les Estunes haureu de fer un petit exercici mental. Imagineu-vos que tota aquesta zona estava submergida en aigua fa milers d’anys. En aquestes condicions s’hi van crear dipòsits importants de travertí, la coneguda com a pedra de Banyoles, molt valorada per escultors i artesans i que podreu veure a moltes de les cases del barri vell de Banyoles. En aquestes roques, a conseqüència de terratrèmols prehistòrics, s’hi han obert unes grans escletxes formant coves i passadissos que, en algun cas, poden arribar a ser galeries de 30 metres de llarg. Un cop fet aquest exercici d’imaginació, torneu a la realitat i vigileu on poseu el peu, ja que hi ha el perill de caure en alguna d’aquestes escletxes. Si voleu podeu visitar a peu una de les galeries. El primer tros és força senzill; el segon, que va des de l’obertura del roure (fotografia) fins al tram final, no és apte per a persones amb claustrofòbia! Un cop a l’exterior podreu gaudir de la vegetació del bosc, alzines i roures de fins a 20 metres d’altura, que dibuixen un bonic paisatge.

La llegenda diu que a les Estunes vivien unes dones d’aigua, fades, anomenades goges o aloges, que tenien una bellesa i finor extraordinària. En aquests “palaus” de pedra feien festes i convits i teixien, amb un fil invisible, una xarxa que impedia el pas als curiosos. Només hi entrarien aquells que desitgessin no retornar mai més al món dels mortals. Volem deixar clar que res del que hem escrit en aquest paràgraf està provat científicament 🙂

3. Parc Neolític de la Draga

Vistes del poblat

Gaudir de l’estany, des del puig de Sant Martirià està molt bé, però segur que us entren ganes de veure’l de més a prop. Si baixeu fins a tocar de l’aigua, us recomanem que aneu al parc de la Draga, la zona verda més gran de la ciutat. El parc compta amb extenses zones de gespa amb espècies d’arbres autòctons com ara els verns i els pollancres i passeigs per gaudir d’aquest gran espai a l’aire lliure. El disseny del parc, amb un sistema de drenatge de cubetes d’aigua inundables, va ser pensat per controlar les pujades d’aigües de l’Estany. Aquest sistema comporta també un creixement natural de vegetació d’aiguamolls a zones adients.

4. Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles

Crani del GRAN felí de dents de sabre

El Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, conegut com la Pia Almoina, és d’aquells museus que paga la pena visitar ja només per la bellesa de l’edifici. Ens explica el guia del museu que ens trobem en un palau gòtic que albergava originalment una institució benèfica laica dedicada a repartir pa i roba a les famílies pobres de la vila. A principi del segle XIV s’hi va instal·lar la seu de la Universitat o Consell de la Vila (el que és ara l’Ajuntament) i hi va romandre fins a l’any 1928 que es va traslladar a l’emplaçament actual.

Totes les sales del museu són d’un gran interès, però, per seguir el fil d’aquesta ruta de grans dimensions, us recomanem que visiteu la sala de paleontologia. A dins trobareu peces de grans mamífers que van habitar el Pla de l’Estany com ara els rinoceronts de gran talla, elefants antics, hipopòtams, cèrvids, mastodonts, tigres amb dents de sabre i grans hienes. Una de les peces estrella és el crani d’un gran felí, Homotherium latidens, el tigre amb dents de sabre d’Incarcal (Crespià) d’1,3 milions d’anys aC. Destaquen al maxil·lar les seves enormes dents canines, una característica d’aquesta espècie. Les excavacions d’Incarcal formen un dels millors conjunts de fauna d’aquella època, molt anterior a les primeres ocupacions humanes de les coves de Serinyà.

5. Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà

Entrada a una de les coves

“Aquest parc és el millor jaciment de l’Europa occidental per conèixer el pas de l’home de Neandertal a l’home modern”. Impressiona, oi? La guia us explicarà que, gràcies al fet que les coves són balmes o baumes (cavitat no gaire profunda en un cingle o vessant rocallós d’una muntanya) han permès l’entrada de partícules de l’exterior (pols, matèria orgànica, etc.) que s’ha anat acumulant al llarg del temps i ha permès tenir l’estratigrafia paleolítica més gran del sud d’Europa. Els metres d’estrats “endrecen” les restes des del més antic (sota) al més modern (a dalt).

6. Arbre de Maig

Detall dels corns a l’arbre

Si veniu per l’autovia que connecta Girona amb Banyoles, us recomanem que feu una parada al poble de Cornellà del Terri. Just a la Plaça del Maig trobareu una cosa que us cridarà l’atenció de seguida. Un arbre tan alt que supera en alçada els edificis del seu voltant. L’arbre, conegut com l’arbre de maig, és l’eix de les celebracions de la festa major del poble. Els ritus al voltant de l’arbre són abundants a diferents llocs del món, sobretot antigament, i veneren l’esplendor de la vegetació i el poder dels arbres com a artífex de la fecundació de la terra. Un grup de persones del poble, per Divendres Sant, van a buscar l’arbre de més gran alçada que hi ha als voltants, que acostuma a ser un àlber o un pollancre (arbres del gènere populus. Curiositat/incís: a l’exemplar de setembre de 2006 de la revista Science, el Joint Genome Institute va anunciar que l’espècie Populus trichocarpa era el primer arbre del qual s’havia determinat completament l’ADN mitjançant la seqüenciació d’ADN). Un cop escollit l’arbre l’abaten, l’esporguen bé i el porten fins a la plaça per substituir l’arbre de l’any anterior.

Durant tot l’any podreu veure l’arbre de maig a la plaça, però si teniu la sort de ser-hi un Dilluns de Pasqua al migdia, veureu com els veïns, engalanats amb el vestit tradicional català, coronen l’arbre amb un cim de pi i adornen el tronc amb banyes i corns d’animals. Un cop guarnit l’aixequen amb l’ajuda de llargues cordes i el col·loquen al lloc que ocuparà fins que sigui substituït pel nou arbre de maig l’any vinent. Es diu que aquesta festa marca simbòlicament l’establiment definitiu de la primavera i l’inici d’un cicle nou (l’aixecada d’un arbre maig), amb primitius cultes a la divinitat per excel·lència de la fertilitat i la procreació, el boc fecundador dels ramats i bestiar, la presència dels quals se simbolitza mitjançant els corns.