Ruta climàtica per les terres de l'Ebre

A mesura que anem pujant des d’El Perelló, comarca del Baix Ebre, fins al massís de Cardó, els molins ja impressionen, però no és fins que som ben bé als seus peus que ens adonem de la magnitud d’aquests gegants que giren amb el vent, que emeten un soroll molt particular.

El 1999 es va inaugurar aquest camp eòlic que té actualment 71 molins de 50 metres d’alçada, amb una producció anual de 65 gigawatts per hora. Cada molí compta amb tres pales de més de 20 metres cadascuna i pesa unes 60 tones. Cada aspa es desplega per aprofitar millor el vent i el molí comença a girar quan la velocitat del vent és de 14 km/h. S’arriba a la màxima producció d’energia quan s’abasten els 50 km/h. Si hi ha massa vent, el molí deixa de funcionar, ja que podria fer-se malbé.
Al parc trobem l’EQ100, l’aerogenerador més gran de Catalunya. Fa 100 m d’alçada i compta amb tres aspes de 50 metres cadascuna. Aquesta instal·lació té un centre d’informació al públic que rep més de 12.000 visitants l’any, i que ofereix informació dels productes i la cultura de la zona amb la qual té una gran vinculació. El parc ha proporcionat nombrosos llocs de treball directes i indirectes a la zona, per la qual cosa està molt ben considerat per la seva població.
Val a dir, també, que la gestió de les 40 hectàrees del parc va encaminada a la preservació mediambiental de la zona, tot promovent la conservació de vegetació autòctona i preservant els camins ramaders que hi passen. Al punt més alt del parc, el Tossal del Jonc, hi ha un dipòsit amb capacitat de 12.000 litres d’aigua per a fer front als possibles incendis de la zona.

Per a aconseguir l’equilibri mediambiental, s’han disposat caixes niu al tronc dels molins i són moltes les espècies que hi nien. A més a més, des del parc es fa el seguiment especial de l’àliga cuabarrada, autòctona de la zona. Una visita que impressiona i que ofereix moltes possibilitats, perquè per les seves pistes s’hi pot passar amb cotxe, tot i que us recomanem que ho feu a peu o amb bicicleta perquè les vistes que ofereix són espectaculars.

La neteja del sotabosc s’aprofita per a fer estelles per a biomassa, BiomassaEbre, de manera que la gestió del Parc Eòlic de la Colladetes contribueix a l’ús d’energia neta també per l’aclimatació d’habitatges particulars i diferents espais municipals que utilitzen calderes de biomassa per la zona.

A la comarca de la Ribera d’Ebre, al terme municipal de Flix hi passa l’Ebre amb un bon cabal fent una giragonsa de serp, un meandre que és digne de veure. També hi reposen fàbriques a banda i banda de la riba i al capdamunt d’un marge de riu s’hi troba el castell. Un bon lloc per controlar el comerç fluvial que s’hi feia des de temps immemorials.

A l’altra banda de la riba, agafant un camí darrere del polígon amb supermercats, ens dirigirem cap al futur o cap a l’escenari d’una pel·lícula de ciència-ficció. Es tracta del Camp solar Ramon Escriche. Es va posar en marxa el 2007, i llavors va esdevenir el segon més gran d’Europa, tot i que actualment, només conserva la marca a Catalunya.
La construcció d’aquest camp es va fer en dues fases, una primera, amb unes 880 plaques i una segona fase de 300 plaques, que produeixen uns 22 milions de quilowatts cada any. Per visitar aquesta finca, cal demanar hora. En Natxo Olivar és qui fa l’explicació.

El punt de trobada està situat a sota del polígon. Després puja per la Devesa i l’antic Camí Reial, que no permet posar-hi tanques. No és recomanable passar-hi alegrement atès els 25 mil volts que hi circulen. El camp sembla no acabar mai més. Aquestes grans superfícies brillants que semblen taulers de jocs, es mouen seguint el Sol. Les quasi 1.200 plaques estan programades els 365 dies l’any, el seu gir, els graus en cada moment del dia, per optimitzar la seva màxima potència.
Al camp solar Ramon Escriche hi ha diferents tipus de plaques, amb rodes, amb eix, les que no es mouen perquè s’estan reparant, però totes juntes fan d’aquesta una visita futurista que contrasta amb un entorn força agrari, malgrat les indústries que al llarg dels anys han acompanyat el riu Ebre fins al mar.

Aquest centre, dedicat a la divulgació del patrimoni cultural, històric i mediambiental del delta de l’Ebre, està situat al municipi de Deltebre i posa especial atenció a la interrelació entre l’acció humana i l’ecosistema. Es recomana iniciar la visita al mas, de dos pisos, on es troba la sala de projeccions i l’exposició permanent que ens situa en la realitat del Delta al llarg de la història.
A la part exterior, un itinerari molt agradable ens permet conèixer els ambients naturals típics de la zona. D’una banda, els creats per l’ésser humà, com ara la xarxa de rec, l’assut, els canals i els desaigües. De l’altra, els sistemes deltaics naturals, com ara les llacunes, el riu i el bosc de ribera, tan important per a la preservació d’espècies animals que hi nien. Alhora es mostren activitats humanes i cultius que s’hi ha desenvolupat al llarg del temps.

L’Ecomuseu posa especial accent en l’acció antròpica que ha tingut en l’evolució d’aquest espai natural protegit amb tres barraques típiques, una dedicada a la pesca continental, una segona dedicada al conreu, i una tercera que funciona com a observatori d’aus de la llacuna.

El Museu també té un petit aquari per a l’observació en viu de les principals espècies de peixos i amfibis de la zona a l’aquari del centre.

A simple vista sembla un jardí botànic, però Ecoherbes és molt més que això. Fan servir l’epígraf medicinal per a diferenciar-se de la resta de jardins botànics. La seva vessant turística, com ells en diuen, ofereix als visitants una ruta senyalitzada per senders i camins, estructurada per espècies.

A cada espècie, hi trobarem el nom botànic, el nom comú, l’ús que es pot fer d’aquella planta i la seva procedència original. Actualment, l’Ecoherbes hi alberga unes 400 espècies, amb un creixement de 20 espècies per any. Aquesta visita es pot fer de forma lliure, només cal pagar l’accés, o es pot fer la visita guiada, que es fa a les 11 hores del matí, tots els dies d’obertura del jardí. La visita guiada es fa de la mà d’un expert que explica moltes més curiositats de les plantes i que permet fer l’experiència sensorial d’olor i sabor.
La visita comença amb un camp de lavandes —per veure’l florit la millor època és el més de juny— i a continuació trobem un viver amb unes 80 espècies. A poc a poc, ens endinsem en el món sensorial, medicinal i, en definitiva, en el món de la botànica aplicada. Cal destacar la pau i el silenci que s’hi respira, tot i estar ubicat en un municipi força turístic com és Amposta; potser per això hi viuen una família d’esquirols que si no fem molt de soroll es deixarà veure.
Tot passejant arribem a una zona molt particular, el jardí de les bruixes, un espai on podrem veure les plantes més tòxiques i psicotròpiques, i perilloses del planeta, com ara la Datura Estremonium , utilitzada per eliminar a la competència en èpoques pretèrites. Dins del jardí hi ha una zona de pícnic amb una font, que és ideal per passar-hi el dia.
A més a més, Ecoherbes també té una activitat agroalimentària fora del jardí, amb camps de plantes aromàtiques i algunes medicinals, cultivades en cultiu ecològic i certificades pel CCPAE com d’una gran qualitat en la seva producció. Per obtenir la màxima qualitat fan tot el procés artesanalment. Cultiven, cullen, assequen amb un assecador artesanal de fusta, i processen les plantes per elaborar-ne infusions manualment, de manera que tota la fulla i la flor sigui totalment sencera. La qualitat organolèptica d’aquestes infusions és reconeguda per hotels de 5 estrelles i 5 estrelles GL i restaurants inclosos a la guia Michelin. També es pot trobar aquest producte a botigues gurmet, tot i que el preu, a causa d’aquest procés artesanal, és força elevat.
El producte és certificat com a ecològic, però l’embalatge també, ja que tot el seu producte és compostable, biodegradable i 100% lliure de plàstic. Fins i tot les bosses hermètiques, que conserven les infusions, són 100% orgàniques i compostables.

Situat entre dos parcs Naturals, el del Delta i dels Ports, i a tocar de la Serra del Montsià, a Amposta trobem Temps de Terra, un projecte agrícola que es desenvolupa dins la finca de la Vall de Cabiscol. Antigament, aquesta finca es dedicava a la producció de tarongers però després de canviar de propietaris, i d’una primera temporada desastrosa, malgrat que la producció era del 100%, la família va fer un replantejament empresarial i va tornar als orígens.
Tenint com a referents els masos de la zona, van decidir fer d’aquesta finca un projecte autosostenible. Van treure els tarongers, canviant la imatge de la vall i deixant a la vista diferents marges que, com si fossin balconets, cauen fins a la part més baixa de la finca. Amb aquesta bellesa, la idea va agafar força i es va fer un hotel i restaurant absolutament autosostenibles.
Per aconseguir-ho, calia poder abastir els futurs clients, així que s’hi va fer un hort, s’hi van plantar fruiters, i s’hi van criar vaques, ovelles, cabres i porcs. Una burocràcia lenta, una sobreproducció que porta a obrir botigues a Barcelona, una campanya de promoció del producte convidant clients a conèixer la finca i un seguit d’infortunis porten a Temps de Terra a aparcar el projecte de l’hotel i centrar-se en el restaurant, seguint, però, amb aquell concepte d’autosostenibilitat que és guardonat amb els Premis a la Innovació Tecnològica Agroalimentària, l’any 2013.
Al restaurant es menga allò que s’hi produeix. Pots triar entre allò que t’ofereixen però mai no serà producte de fora de la finca. Bàsicament, obren els caps de setmana i el restaurant seria etiquetat com un family-friendly. Si s’ha de jutjar per l’espai dedicat a taules i tenint en compte que totes estan al ras, ens podem fer una idea de l’èxit que representa oferir els productes elaborats a la mateixa finca.
Una vall oberta, diàfana, amb unes vistes precioses, amb animals campant a la part més alta de la vall. És una delícia anar-hi, menjar-hi i pensar en l’autosostenibilitat com a concepte d’èxit. A més a més, amb aquesta voluntat de fer-te sentir com a casa, hi ha un espai amb cabanes d’indis i vaquers perquè els nens hi juguin sense descans en un entorn controlat.
Dins la finca també es fan altres projectes que conviuen amb aquesta manera de tenir cura de la terra i dels processos naturals. En aquest sentit, a l’antiga casa on havia d’anar l’hotel, hi té cabuda una guarderia que aprèn el sentit i el temps observant les plantes i els animals. També compta amb un espai per a teràpia equina destinada, principalment, a nens amb patologies i discapacitats diverses.

Situada a la Ribera d’Ebre, en un entorn on la indústria ha tingut un paper protagonista, s’hi troba un dels paratges més singulars i bells del curs de l’Ebre, la reserva natural de Sebes i el meandre de Flix. De fet, el nom de Flix podria provenir del llatí Flexus (corbaturao sinuositat), en referència al gran meandre que el riu Ebre fa tot envoltant la vila.
Són 250 hectàrees de zones d’aigües lliures, aiguamolls, boscos de ribera, illes fluvials o braços de rius, que s’han recuperat gràcies a una gestió participada del Departament de Medi Ambient amb el Grup de Natura Freixe, el qual ofereix activitats per als visitants que vulguin conèixer a fons aquest indret.
Justament, amb el grup de Natura Freixe, ens vam endinsar en aquest paradís que, pas a pas, va guanyant terreny a la terra abandonada o maltractada per transformar-la en zones humides de gran interès mediambiental, ja que hi fan niu espècies que han trobat en aquests paratges el lloc perfecte per viure-hi. La recuperació dels espais que es porta a terme a la Reserva Natural de Sebes és un exemple de com Ramon Margalef entenia l’ecologia.
L’equilibri natural de les espècies és fonamental per a la preservació mediambiental del territori. Amb aquest principi, per exemple, a la reserva es pot conèixer com, amb la introducció d’herbívors adaptats com ara els cavalls de la Camarga, s’aconsegueix obrir espais entre els canyissars i es faciliten zones d’alimentació per a algunes espècies d’aus, com ara la cigonya. Impressiona veure com els cavalls salvatges s’acosten fins a les tanques on la gent passeja, sense por i esperant alguna carantoina.
L’objectiu de la gestió d’aquest paratge natural és ampliar i conservar l’ecosistema i la seva biodiversitat. Per això s’organitzen diverses activitats de voluntariat ambiental al llarg de l’any i visites guiades per a grups i per a famílies amb la ferma voluntat de transferir coneixement sobre el territori i la importància de la seva preservació.
Si sou entusiastes dels avistaments d’aus, aquí teniu un document amb totes les espècies que s’hi poden veure en diferents èpoques del’any. ENLLAÇ

La Fatarella és un municipi de la Terra Alta que, envoltat de camps, conserva l’encant de vila medieval, amb els carrers empedrats i amb un color a argila que contrasta amb el verd del seu voltant. Es troba a cavall de la Serra de la Fatarella i la plana de les Camposines. El voltant del poble és d’una acusada orografia amb nombrosos barrancs i valls.
La Fatarella s’autodenomina municipi ecològic i això és degut, principalment, a la seva capacitat de resiliència enfront la despoblació i èxode massiu cap a les ciutats, que es produeix des de la fi del segle passat. El 1992, el municipi decideix fer front a aquesta dificultat i es planteja diversificar la seva principal front d’ingressos, que fins llavors és l’agricultura, amb noves iniciatives com ara el turisme.
Per assolir una bona convivència d’ambdues activitats, es decideix dinamitzar les activitats turístiques sempre que gaudeixin d’un respecte mediambiental. Així és com s’inicia la recuperació dels camins ramaders, camins públics per on ha passat tradicionalment el trànsit ramader, com a reclam turístic. Els camins ramaders són importants perquè connecten diferents ecosistemes, tot fomentant així, la biodiversitat.
La majoria de camins o carrerades de la Fatarella són radials i permeten el moviment del bestiar des del poble fins a diversos punts del terme, a la vegada que el connecten amb les poblacions veïnes com ara Móra d’Ebre, Ascó, Flix, Riba-Roja d’Ebre, la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs i Corbera d’Ebre. A més a més, alguns d’aquests enllacen amb camins de pastura muntanyenca com, per exemple, els de Falset i Prades. Els camins ramaders de la Fatarella discorren per un entorn agradable que combina bosc i conreu, on, a més a més, ens permetrà conèixer l’empremta que les persones hi hem deixat amb construccions de pedra seca.
Aquestes carrerades són una manera de conèixer la cultura i les costums dels pastors i ramaders de la zona i també conèixer part de la història recent de Catalunya, ja que a través d’aquests es poden descobrir alguns dels escenaris de la Guerra Civil espanyola, que va ser especialment sagnant a la Fatarella. Tot i que encara estan en procés de catalogació, al municipi de la Fatarella estan censades 24 carrerades, que es poden recórrer caminant o amb bicicleta.
Aquí trobareu més informació de totes les possibilitats

L’antiguitat del centre i el treball constant dels seus observadors i investigadors ha permès que moltes de les sèries observades a l’OE siguin úniques. La sèrie meteorològica, encara manual, és de gran valor climatològic i així ho ha reconegut l’Organització Meteorològica Mundial. La seva sèrie sísmica, és la més antiga de Catalunya i la seva sèrie ionosfèrica és la més antiga d’Espanya. Això és possible també perquè el centre realitza recerca puntera a nivell internacional amb aquestes i d’altres dades. L’Observatori realitza projectes finançats per la Unió Europea, l’Agència Espacial Europea, l’OTAN o el Ministeri de Ciència.
La recerca s’estructura en dues línies, una de geomagnetisme i aeronomia i una altra d’hidrologia i canvi climàtic. En el marc de la primera línia, s’estudien, analitzen i mesuren la variabilitat del camp magnètic terrestre i la ionosfera, tant a l’escala global com local. Aquesta línia de recerca té una llarga tradició a l’observatori, i en la seva complexitat és única a Espanya i competitiva a nivell internacional. Per exemple, l’Observatori de l’Ebre és especialista en meteorologia espacial (com l’activitat solar afecta la Terra, inclosos els sistemes tecnològics). En el marc de la segona línia, s’estudien principalment el cicle hidrològic continental, sobretot a l’àrea de la conca de l’Ebre, incloent el Canvi Climàtic i els seus impactes en els recursos hírics i els impactes que té la gestió d’aquests recursos sobre el cicle de l’aigua (detecció i mapeig del reg, impactes del reg en l’evapotranspiració i el cabal dels rius, etc.). Aquesta línia pretén donar resposta a qüestions en relació als recursos hídrics tant a les Terres de l’Ebre com a nivell Mediterrani.
L’observatori de l’Ebre ofereix visites guiades el darrer diumenge de cada mes, per a individus i petits grups i, de dilluns a divendres per a grups. Durant l’estiu no s’ofereixen visites. Al llarg de la visita caminareu entre pavellons centenaris i descobrireu interessants instruments de mesura, històrics i actuals, i coneixereu els diferents projectes de recerca que s’hi fan. Un passeig molt agradable que ofereix unes bones vistes de la ciutat a una banda i el Parc Natural dels Ports a l’altra.
La Fundació de l’Observatori de l’Ebre està adscrita al Departament de Territori i Sostenibilitat (TES) de la Generalitat de Catalunya. El seu patronat, presidit pel conseller de TES, està format pels ajuntaments de Roquetes i Tortosa, l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), la Diputació de Tarragona, l’Institut Geogràfic Nacional, el departament d’Empresa i Coneixement, el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). L’Observatori de l’Ebre és un institut universitari de la Universitat Ramon Llull.

Visitar el CASC és fer un repàs pels imperis que han visitat les contrades catalanes arreu de la Mediterrània, ja que hi trobem tota mena de restes arqueològiques de diverses èpoques, estils i usos que s’han recuperat del mar. Però també permet visitar i conèixer diferents mètodes de conservació i restauració de materials de naturalesa orgànica.

Encara que les visites s’han de fer en grup (si és possible, eviteu els festius!), la visita al CASC us permetrà veure objectes de fa milers d’anys, com per exemple unes dagues de l’època hel·lenística, o objectes tan quotidians com ara una pinta medieval, passant per les àmfores, les cordes, utensilis per a la mineria, bombes… Actualment, ofereixen visites en funció de la cronologia de les restes; per tant, podem conèixer les troballes del món romà o de la Guerra del Francès i la incidència que van tenir en la història de Catalunya.

L’empresa familiar Balfegó, que no només es dedica a la pesca, sinó a la cria, a la distribució i a la traçabilitat de la tonyina vermella, també ha fet de la tasca d’alimentar-les amb verats, una autèntica experiència aquàtica. Del port pesquer de l’Ametlla de Mar surt un catamarà (fa 4 sortides al dia) que, amb una velocitat de 8 nusos, navega fins a unes 2,5 milles mar endins fins a les piscines on es troben les tonyines. Després d’una explicació audiovisual en el mateix catamarà sobre l’espècie i les seves particularitats biològiques, com, per exemple, el rebuig al contacte amb qualsevol altre ésser ni que sigui de la mateixa espècie, s’ofereix als visitants unes ulleres i un tub de snorkel per gaudir de veure aquests grans nedadors en plena acció.
Aquest grup empresarial ha nascut com a fruit de l’esforç de la cinquena generació de pescadors, per posar en valor l’experiència acumulada en la pesca de la tonyina i, gràcies a un innovador sistema de traçabilitat i R+D, l’ha situat com a líder en la captura, manteniment, pesca, estudi i comercialització de la tonyina vermella del Mediterrani. Actualment, exporta a més de 32 països.
Les tonyines es capturen seguint mètodes sostenibles com ara el cèrcol, una tècnica que permet fer una pesca monoespècie dirigida a la tonyina adulta, i alliberant les espècies de menor talla i sense interrompre la seva reproducció. Una vegada capturades, les tonyines són dipositades en unes piscines de 50 metres de diàmetre a alta mar i segueixen essent alimentades amb peix blau. Això permet fer una comercialització sota demanda. A més a més, el mètode d’extracció és individual i es fa seguint una tècnica de sacrifici japonès, ikejime, que permet alliberar la tonyina de l’estrès, tot revaloritzant el producte. L’esbudellament immediat assegura una carn lliure d’anisakis.
El de Balfegó és un model de responsabilitat empresarial, que es basa en els eixos d’excel·lència, sostenibilitat i seguretat alimentària, però que ens permet una sortida inoblidable que combina coneixement, experiència i que s’acaba amb un tast de producte excel·lent.