Ruta porta a la innovació. Alt Empordà

Els grecs van arribar a la península Ibèrica entre el 575-550 aC i van fundar la ciutat d’Empòrion, mot que vol dir “mercat”. Això va representar una innovació en la manera de viure, ja que fins llavors, la població autòctona només produïa per autoconsum. Amb els grecs, també va arribar una nova llengua, una medicina (encara podrem gaudir de les restes de l’estàtua del déu grec de la medicina, Asclepi), unes noves institucions de govern i una nova religió. Empúries, aquella primera colònia va assentar-se i gràcies a un gran desenvolupament econòmic, basat en la venda a la població indígena ibera de ceràmica, armes i teixits, va esdevenir una polis de ple dret.

Situada a la localitat de Sant Martí d’Empúries (L’Escala), a l’extrem sud del golf de Roses, no és només la porta d’entrada de la cultura clàssica, sinó també un espai privilegiat per entendre l’evolució de l’urbanisme grec i romà que, en deu segles, va transformar per sempre els antics pobles ibers que hi habitaven (tot i que encara es pot veure avui, i sense sortir de la comarca, el jaciment ibèric de Mas Castellar, a Pontós).

Les ruïnes gregues actuals pertanyen a la ciutat d’època hel·lenística. Durant la visita, hi anirem trobant els recintes d’Asclepi i Serapis, la petita indústria on s’elaboraven conserves i salses de peix, l’Àgora o plaça pública i les restes de paviment d’una sala de banquets amb una inscripció en grec.

L’arribada dels romans, al segle II dC (amb la Segona Guerra Púnica) va suposar una innovació en la forma de vida. Des de l’estructura de la ciutat (es va dissenyar sobre un tauler), fins a l’estil de vida i de lleure —van construir un amfiteatre per als seus espectacles. La romanització que va entrar a la península per Empúries va suposar un canvi en tot l’ordre establert fins aleshores.

D’època romana destaca la Domus 1 amb els mosaics que decoraven el terra, la Insula 30 (zona ocupada per les termes públiques de la ciutat), el Fòrum, les restes de la Basílica i la Cúria i les tavernes o botigues.

Actualment, Empúries és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Fer una aturada a Empúries és, senzillament, imprescindible si volem entendre que, després dels grans imperis i dominacions són, les seves restes, l’únic llegat de la seva grandesa.

Ah! Quan sigueu fora, penseu que només hi ha excavat un 25% de tota la ciutat romana que encara resta soterrada i sereu conscients de la importància d’aquest jaciment.

Entrar a la farinera és poder gaudir d’un complex sistema de tubs a través del qual pugen, baixen, condicionen, molen i classifiquen la farina; amb la peculiaritat que es conserva la fàbrica original, amb màquines de fusta, que actualment ja no s’usen en la indústria pel cost del seu manteniment. Visitar la farinera permet entendre com la innovació durant l’època industrial va afectar tots els sectors de la població, fins i tot els més bàsics. La industrialització va transformar la nostra vida, fent-la més fàcil.

L’any 1997, la farinera va passar a mans municipals. Des de llavors ha esdevingut un museu que té com a objectiu donar a conèixer el passat industrial de la farinera. Tot i això, la vocació d’innovar i fer valdre el territori ha permès recuperar actualment unes varietats de farines autòctones que ja no s’utilitzaven, com ara l’Anza i la Florence Aurora, i han col·laborat activament en l’elaboració d’una varietat de pa, anomenat de Tramuntana, que no podeu deixar de tastar.

Si voleu saber on comprar aquest pa podeu consultar la web dels flequers artesans de les comarques gironines on hi trobareu un llistat dels establiments que disposen d’aquesta varietat.

Situada a tocar de la frontera amb França, aquesta línia ferroviària va unir Catalunya i França l’any 1870. Però en menys de 20 anys, Portbou va passar de ser un petit llogarret a esdevenir uns dels principals nuclis urbans de la comarca amb més de 2.000 habitants i una important activitat econòmica. L’any 1929, la primera estació va quedar petita, per la qual cosa es va projectar una imponent estació amb una marquesina de ferro i vidre que encara cobreix les andanes. Els tallers de Joan Torras i Guardiola, conegut com l’Eiffel català pel seu domini de les estructures de ferro, van ser els encarregats de fer la cobertura de la immensa estació internacional de ferrocarril de mercaderies i de passatgers (serveis de rodalia, regionals, de mitjana i llarga distància) de la línia Barcelona-Perpinyà.

Avui dia, a la banda de mar es disposen les dues vies d’ample internacional i, a l’altre costat, les d’ample ibèric. Les seves grans dimensions, en un edifici de planta rectangular i tres pisos d’altura, també es van dissenyar per ser un espai amb gran moviment de trens de mercaderies i de passatgers.

El contrast de la magnificència de l’estació contrasta amb l’ús actual de l’estació, que ha quedat reduïda a la línia de rodalies de RENFE.

Aquest punt de ruta és una manera de visitar els darrers vestigis de la industrialització del segle XIX a la comarca de l’Alt Empordà i que han deixat unes magnífiques “restes” del que va ser i significar per a la comarca.

Si passegem pel centre de Figueres, la capital de la comarca, trobarem diferents punts que vinculen la ciutat a aquest personatge il·lustre com ara el monument a la Rambla, una gran estàtua de bronze d’Enric Casanova (1918) i decorada amb dos peixos amb ales que simbolitzen la proesa de Monturiol de navegar sota aigua com un peix. També trobarem la placa que identifica la seva casa natal al carrer que porta el seu nom. Si volem saber-ne més, no podem deixar de visitar l’espai que el Museu de l’Empordà, situat a l’inici de la rambla, té dedicat a l’inventor.

L’actual edifici, de l’any 1971, es concep com a museu d’arqueologia, història i art de la ciutat i la comarca, però al seu interior destaquen les col·leccions procedents de rellevants donacions com ara la de Frederic Marés. Entre les obres d’art contemporani, a la segona planta, trobem un espai dedicat a la vida de Monturiol. Diversos retrats de Ramon Martí Alsina, amb qui mantenia una bona amistat i, fins i tot, un retrat pintat pel mateix Monturiol, qui va aprendre a pintar en els seus anys a Cadaqués per a guanyar-se la vida i on va inspirar-se per a la construcció del primer submarí.
Davant de la paret dels retrats, trobarem els plànols i els documents que van ser necessaris per aconseguir que aquell invent pogués navegar sota aigua. Així mateix, podem veure diverses publicacions de la seva etapa política i de l’etapa com a impressor.

Narcís Monturiol és un exemple de tarannà empordanès. Valent i autodidacte, va aconseguir passar a la història amb una innovació que va canviar l’art de la navegació. No és gens estrany que la vila de Figueres demanés que el seu cos reposés al panteó dedicat als seus personatges il·lustres. D’aquesta manera si ens acostem al cementiri de Figueres, podem veure aquest panteó, obra de Venanci Vallmitjana Barbany, on reposen les restes de Narcís Monturiol i Estarriol, inventor i polític (Figueres, 1819 – Sant Martí de Provençals, 1885); Josep M. Albert Arnau, mossèn (Cistella, 1897 – Figueres, 1987); Joan Arderius Banjol, veterinari i polític (Figueres 1841-1923); Marià Pujulà Vidal, sastre i polític (Figueres 1866 – 1949); Josep Puig Pujades, escriptor i polític (Figueres, 1883 – Perpinyà, 1949); Pep Ventura Casas, músic i compositor (Alcalá la Real, 1817 – Figueres, 1875); i Ramon Canet Condormí, llibreter (Figueres 1905 – 1982).

Situada a tocar de la frontera amb França, aquesta línia ferroviària va unir Catalunya i França l’any 1870. Però en menys de 20 anys, Portbou va passar de ser un petit llogarret a esdevenir uns dels principals nuclis urbans de la comarca amb més de 2.000 habitants i una important activitat econòmica. L’any 1929, la primera estació va quedar petita, per la qual cosa es va projectar una imponent estació amb una marquesina de ferro i vidre que encara cobreix les andanes. Els tallers de Joan Torras i Guardiola, conegut com l’Eiffel català pel seu domini de les estructures de ferro, van ser els encarregats de fer la cobertura de la immensa estació internacional de ferrocarril de mercaderies i de passatgers (serveis de rodalia, regionals, de mitjana i llarga distància) de la línia Barcelona-Perpinyà.

Avui dia, a la banda de mar es disposen les dues vies d’ample internacional i, a l’altre costat, les d’ample ibèric. Les seves grans dimensions, en un edifici de planta rectangular i tres pisos d’altura, també es van dissenyar per ser un espai amb gran moviment de trens de mercaderies i de passatgers.

El contrast de la magnificència de l’estació contrasta amb l’ús actual de l’estació, que ha quedat reduïda a la línia de rodalies de RENFE.

Aquest punt de ruta és una manera de visitar els darrers vestigis de la industrialització del segle XIX a la comarca de l’Alt Empordà i que han deixat unes magnífiques “restes” del que va ser i significar per a la comarca.

Tant si us interessen més les màquines de cosir com les d’escriure, la visita us permetrà copsar que la innovació moltes vegades ha estat un fracàs en si mateixa, però ha servit per aconseguir una peça molt millorada temps enllà.

A la planta 0 la temàtica és més caòtica, però més entretinguda si no tenim una passió definida. Podem gaudir amb artefactes curiosos d’espionatge o estris de cuina que ja no usaríem mai, com un recuperador de taps de suro, per tornar-los a la forma original i poder-los fer servir de nou. Si som més de transport us quedareu embadalits amb el segon cotxe que va tenir la província de Girona, una Hispana-Suïssa, o us sorprendrà saber que les bicicletes, abans que es popularitzés la dinamo, tenia un espai per poder il·luminar el camí del ciclista a base d’espelmes.

El museu només es pot visitar a la tarda, però cal dir que les visites estan guiades per persones properes al col·leccionista, el Sr. Padrosa. Això és un magnífic al·licient, ja que darrere de qualsevol objecte s’hi amaga una anècdota o història personal que valora no només l’objecte sinó tota una època.

Quan arribem a la vila, veurem que el paisatge vinícola predomina miris on miris. Si us atanseu fins a la cooperativa en diumenge podreu gaudir d’una visita molt especial, doncs, amagat entre els ceps hi ha un tresor patrimonial d’una època fruit de la por de ser conquerit. L’any 1944, en plena dictadura i enmig de la Segona Guerra Mundial, el general Franco va decidir protegir els Pirineus amb la construcció d’una línia de defensa de 6.000 búnquers situats des de Guipúscoa fins al Port de la Selva. La meitat dels quals serien a Catalunya i més d’una quarta part d’aquests els trobaríem a la comarca de l’Alt Empordà. Només a Garriguella se’n troben 380 i tots estan documentats per Adela Geli que, com a arquitecta, els va catalogar i fa visites els segons diumenges de cada mes. Aquestes visites permeten veure’ls des de dins, entendre els diferents usos pels quals van ser creats i quina metodologia de camuflatge van utilitzar per passar desapercebuts davant els “possibles” atacs de l’aviació.

La veritat és que malgrat aquesta immensa gran obra, els búnquers mai no van utilitzar-se fins que 4 cellers (Cooperativa de Garriguella, Bodegas Trobat, Maset Plana i Grupo Oliveda) més dues empreses especialitzades en el control del ratpenat i la vinya, Galanthus i Agrassessor, van decidir adequar els búnquers perquè s’hi puguin instal·lar colònies de ratpenats i millorar la biodiversitat de la vinya i de fomentar el control biològic de plagues. Els d’orella trencada i els de ferradura gran són les espècies de ratpenats cavernícoles que han trobat en aquests búnquers un hàbitat perfecte (molt semblant al natural) on establir les seves colònies.