A començament del segle XX, el desenvolupament industrial a Catalunya es trobava limitat pel cost elevat del carbó. En aquest context, l’enginyer barceloní Carlos Emili Montañés va concebre una solució innovadora: aprofitar la força de l’aigua per generar electricitat a través d’un sistema de salts hidroelèctrics. Davant la manca de suport financer local, va buscar aliances a l’estranger, i les va trobar concretament en la figura de l’enginyer nord-americà Frederick Stark Pearson.

Fruit d’aquesta col·laboració, el 1911 neix a Toronto la Barcelona Traction, Light & Power Company Limited, coneguda popularment com La Canadenca, nom que encara avui perdura en la memòria col·lectiva. Una de les seves grans actuacions a casa nostra va ser la construcció de la central hidroelèctrica de Seròs i del canal que li proporcionava aigua.

Per allotjar-hi els treballadors, el 1914 es va crear un conjunt residencial al que avui és el barri de la Bordeta de Lleida. Aquest espai incloïa un xalet per a l’enginyer, vuit cases adossades distribuïdes en dues edificacions i una torre amb dipòsit d’aigua. També incloïa magatzems i altres construccions de suport, avui desaparegudes.

Amb el pas del temps, el recinte va passar a mans de l’Ajuntament de Lleida. Després d’una acurada rehabilitació,  des de l’any 2004 acull la seu principal del Museu de l’Aigua.

Si us interessa algun espai més relacionat amb l’aigua a Lleida, us recomanem que us aventureu fins al centre de la ciutat per veure el Dipòsit del Pla l’Aigua. El primer dipòsit d’aigua potable és una construcció subterrània del segle XVIII (1784), de planta quadrada sota el nivell de la plaça del mateix nom, format per 25 pilars que sustenten les sis voltes de les naus amb 35 arcs, podia emmagatzemar fins a 9 milions de litres d’aigua.  L’aigua que omplia aquest gran dipòsit procedia del canal de Pinyana, el sistema de regadiu en funcionament més antic de Catalunya. Des d’aquí, es distribuïa per tota la ciutat a través d’una mina subterrània que alimentava sis fonts monumentals construïdes entre els segles XVIII i XIX: les fonts de l’Ensenyança, la Catedral, l’Hospital, el Roser, Sant Francesc i les Sirenes. La majestuositat de l’edificació i els 10 metres d’alçada fan que un se senti molt petit i impressionat.

Un equipament avui en dia visitable i usat per cineastes que cerquen una localització fora de l’habitual.

Una altra curiositat del museu, sobretot si hi aneu amb la mainada, és la sala de les ampolles d’aigua de tot el món. Hi trobareu més de 3.500 ampolles de diferents formats -de plàstic, de vidre, de llauna o en bric- i procedències de Xile a Taiwan que despertaran la curiositat de qualsevol persona visitant. Entre les peces més singulars, hi ha aigües de Catalunya que només es comercialitzen a Alemanya, ampolles d’aigua del 1650 que bevien al palau de Versalles, altres ampolles omplertes amb aigua dels núvols de l’Antàrtida, o d’una glacera de més de 10.000 anys a la qual només es pot accedir a través de l’oceà.

Si sou al museu de l’aigua no us perdeu l’exposició dedicada a Joan Oró, el científic de la vida. S’hi fa un repàs vital de la figura del científic i dels seus avenços en l’àmbit de l’origen de la vida. L’any 2023, amb motiu del centenari del seu naixement, es van inauguar la Ruta de Joan Oró per la ciutat de Lleida i la Ruta l’Origen de la Vida un itinerari obert que recorre els espais de la ciutat relacionats amb el seu llegat.