Un dels racons més sorprenents d’Oliana és el pou de gel, perfectament conservat i accessible a peu des del nucli antic. Aquest pou circular de 5, 5 metres d’alçada i revestit amb pedra seca, servia per emmagatzemar gel natural durant l’hivern i conservar-lo per al seu ús durant tot l’any. Una pràctica essencial abans de l’arribada del fred artificial. Fer gel era una activitat econòmica, ja que es venia durant els mesos d’estiu i, habitualment, només era accessible per a les persones amb més recursos. A més, el gel també s’utilitzava per fer baixar la febre. 

“Era un espai poc conegut per la gent del poble. L’única referència que se’n feia era que d’allí  venien els nens, no de París”, ens comenta en Ventura Roca Martí, alcalde d’Oliana entre el 1991 i el 2007 i president del Consell Comarcal del 1999 al 2007. L’any 1993, gràcies a uns ajuts europeus, es va decidir recuperar aquest element i fer-lo visitable.

“El sistema d’extracció i de recuperació del gel per a les èpoques més càlides de l’any ja es practicava en temps dels romans, que feien portar el gel dels Alps fins a Roma”, afegeix Ventura Roca.

El pou està situat en una de les zones més obagues del poble, al costat del riu de la Flor. No hi entra gaire llum, és fred i queda protegit del vent: condicions indispensables per a la  producció i manteniment del gel. Durant l’hivern, el riu es glaçava i s’hi formava una capa de gel. Amb unes eines especials i calçats amb esclops, les persones conegudes com “nevaters”, el trencaven en blocs, que es col·locaven dins del pou separats normalment amb palla per evitar que s’enganxessin entre si i, alhora, impedir l’entrada d’aire.

El pou té dues entrades. A la part inferior, s’hi ha habilitat un passadís que mostra l’antic ofici de fer gel, amb fotografies, eines i les característiques originals del pou. A la part superior, hi ha un corriol petit —que obliga a ajupir-se— que condueix fins a un balcó des d’on es pot veure la part alta del pou. Originalment, també hi havia una escala resseguint les parets del pou, avui desapareguda.

Cap als anys seixanta del segle XX, amb l’arribada de l’electricitat, els pous de gel van caure en desús i es van anar degradant. Amb la voluntat de recuperar el llegat etnogràfic dels antics oficis, el municipi va invertir per restaurar el pou de gel, convertint-lo en un exemple per a altres municipis.

Situat al cor de l’Alt Urgell, el pantà d’Oliana és molt més que una obra d’enginyeria: és un oasi natural perfecte per a una escapada tranquil·la i carregada de bellesa. Enclavat entre congostos i envoltat de muntanyes, aquest embassament recull les aigües del riu Segre després del seu pas sinuós per Coll de Nargó, oferint un paisatge impressionant i relaxant.

Construït el 1959, el pantà no només genera energia hidroelèctrica (fins a 100 milions de kWh anuals!), sinó que també regula el cabal del Segre i garanteix l’aigua per als camps de les terres de ponent. Amb una capacitat de més de 100 hm³, les seves aigües s’estenen fins a tocar gairebé el pantà de Rialb, formant un eix fluvial espectacular. Per a la seva construcció van ser necessaris operaris vinguts d’arreu d’Espanya, especialment d’Andalusia. Anomenats els “pantaneros”, per a fer front a les baixes temperatures menjaven arengades i bacallà, un costum que donaria lloc al nom popular del lloc: el pantà de les arengades.

Avui, aquest embassament és un indret ideal per a practicar activitats com ara el caiac, la pesca o simplement gaudir d’un pícnic envoltat de natura. Si busqueu pau, paisatge i una mica d’història, el pantà d’Oliana us espera amb els braços oberts.

Oliana ha agafat renom internacional gràcies a les parets calcàries que l’envolten. Escaladores i escaladors d’arreu del món es donen cita a la població d’Oliana i de Peramola per gaudir de vies de diverses dificultats, essent les de nivell nou les més sol·licitades per a les persones amb més experiència.

Al Contrafort de Rumbau, a Peramola, es troba l’escola d’escalada d’Oliana que ofereix diverses vies amb dificultats per a tothom.

A qui li agrada escalar tria les temporades d’hivern, primavera i tardor, deixant l’estiu fora de tota visita per les altes temperatures.